dilluns, 11 de març de 2019

Ruta BTT 3 dies final de curs.


 

DIA 1, dimarts 26 febrer. Cap a Bassegoda hi falta gent.

Sortim de Roses al voltant de les 9 havent arribat a l'institut a les 8, durant aquesta hora vam fer voltes al circuit per escalfar, mentalitzar-nos i corroborar que la mecànica de la bicicleta estigui en perfectes condicions per poder aguantar l'exigent quilometratge i desnivell acumulat d'aquests 3 dies. Per altra banda els professors es varen encarregar de carregar la furgoneta amb tot el nostre equipatge, material i aliment necessari per a la sortida.

Finalment vam parar de fer voltes al circuit i van apareixent els professors, ens van fan una petita introducció i explicació tècnica de la ruta, tot seguit ens van comunicar que ens agrupéssim pels grups de btt que hem estat treballant tot l'any plegats. Una vegada vam estar agrupats ens van anar reunint amb grups de l'altre classe, a partir d'aquell moment aquell grup era indivisible, l'havíem de mantenir sempre unit i el problema d'un es convertia el problema de tots. En barrejar els dos grups vam potenciar la feina de guies, ja que havíem d'estar pendents d'un major grup de persones però sobretot per treballar la dinàmica de grup, molt present i fet que hi posen molt d'èmfasi a causa de la importància que té i la poca dedicació per, no dir nul·la, que s'hi dedica durant primària, ESO i l'educació postobligatòria.

Comencem a pedalar, els 64 km i gairebé 1100m de desnivell positiu es van fan una realitat, una realitat que havíem d'afrontar tots i cadascun de nosaltres, sense excuses. Tot el que havíem après i millorat des de principi de curs s'ha de tenir present i aplicar en mesura del que es pugui. El ritme des de la sortida va ser exigent per poder complir amb el timing previst. Tot va transcórrer amb relativa normalitat i va continuar així  fins a arribar a Castelló d'Empúries on vam aparèixer els primers problemes, punxades i com a conseqüència grups molt separats entre si. El nostre grup en particular vam tenir una punxada, que per sort vam poder resoldre ràpidament i vam arribar a Vilanova de la Muga per reagrupar. A l'haver barrejat els grups amb les dues classes encara ens havíem de conèixer un xic més per trobar poder tenir una bona dinàmica i poder portar el grup el més compacte possible i a l'exigent ritme que es portava.

A l'arribar a Pont de Molins vam fer la primera parada per esmorzar, un dels nostres companys de classe va haver d'abandonar, ja que tenia mal estar general i no es veia capaç d'afrontar la totalitat de l'etapa; per sort va ser l'únic en abandonar. Després d'agafar forces vam anar de Pont de molins fins a les Escaules on va tocar la primera part tècnica de la ruta amb una pujada dura, tècnica i constant on a l'acabar vam tornar a reagrupar. Més endavant vam encarar la baixada que portava fina a un tram també de baixada de carretera que ens acabaria portant a Sant Llorenç de la Muga.


A mig Camí entre les Escaules i Sant Llorenç de la Muga vam començar a seguir la carretera fins a arribar a Albanyà, sense parades entremig, amb els grups formats aquell mateix matí. Aquesta vegada amb el rol de cadascun del grup més clar, els de davant anaven fent relleus per tapar l'aire als de darrere mentre que l'últim controlava que tothom estigues junt per aprofitar el rebuf dels de davant i a més a més un del grup s'encarregava d'empènyer als companys que no podien seguir el ritme en determinats trams. Això es va notar en tots els grups, ja que anàvem més compactes entre si i vam anar relativament de pressa amb poc marge de temps entre el primer i darrer grup.

Una vegada vam arribar a Albanyà vam fer la penúltima parada abans d'encara el vertader repte de la ruta, una pujada cimentada de quasi 600 metres d'ascens i 8 quilòmetres de distància amb un 8% d'inclinació mitjana. Pujada espectacular i dura a parts iguals, tot i que es gaudeix més de baixada. A l'acabar el tram pavimentat es podia veure una edificació, molts dels nostres companys pensaven que era el refugi però no, per desgràcia encara havíem de superar una última pujada. Es tractava d'un tram tècnic semblant al primer, a molts els va superar el cansament però d'altres, motivats pel saber que era la última pujada, van donar tot el que els hi quedava.

A l'arribar al refugi vam autoassignar-nos el lloc on passaríem les dos següents. Tot i el gran esforç que vam fer per arribar allà dalt no havíem acabat ni molt menys les tasques pendents per aquell dia. Ens quedava encara portar tot el material i menjar que havia a la furgoneta, aparcada a la primera edificació, ja que a partir d'aquell punt no podia continuar. Vam pujar tots el nostre equipatge i menjar necessari per a les 50 persones durant 3 dies. En acabar se’ns van assignar les tasques a cada grup que hauríem de fer aquests 3 dies, entre les quals hi havia de anar a buscar aigua, cuinar, fer estiraments netejar els estris de cuina, etc...

El meu grup ens va tocar cuinar el sopar que vam enllestir prop de les 8 i a les 8.30 ja estàvem tots sopats i a punt pel tancament, el que ens va permetre poder anar a dormir aviat qui ho desitges. En el meu cas vaig anar a dormir a les 9.30 i em vaig aixecar a les 7. 00. Pel crèdit de síntesi m'haig de comprar una màrfega inflable.

DIA 2, dimecres 27 de febrer. La millor versió d’un mateix.

En general va costar agafar el son, ja que no estàvem habituats a dormir amb màrfega i sac i a més a més era el primer dia que el dormíem fora de casa, tot i així la majoria vam poder descansar prou bé. Gran part del grup, deixant de banda el cansament, estàvem plens d'il·lusió per afrontar el dia més dur dels tres en btt, per a molts una de les experiències esportives més dures que viuran mai, ja que pel seu propi compte ni tan sols s'ho haguessin plantejat.

Ens vam aixecar a les 7.00 del matí per esmorzar, exceptuant el grup que havia de preparar-lo que es va llevar un quart d'hora abans. En acabar vam preparar-nos per l'intens dia que ens esperava i vam dividir el grup en dos segons el recorregut escollit, difícil o molt difícil. A diferència del dia anterior no anaven per grups, ja que els membres estaven repartits entre les dues rutes. La ruta difícil eren 20,3 quilòmetres amb 950 m de desnivell positiu I la ruta molt difícil 35,5 quilòmetres i 1150 metres de desnivell positiu. En todos dos casos vam començar baixant un bon tros del qual ahir, per nosaltres, era pujada i vàrem agafar un trencant a l'esquerra que continuava baixant. El grup que va triar la ruta difícil poc després de girar a l'esquerra va haver de parar per agafar un trencant on hi faria un cul de sac caminant cap a una ermita i després prosseguir amb la ruta en btt. En el meu cas vaig triar la ruta més difícil, i a diferència de l'altre grup, vam continuar baixant gaudint d'unes vistes espectaculars fins al Pincaró, on van dur a terme el primer reagrupament, ja que un dels companys va tenir dues punxades, la primera a la roda de davant i la següent a la del darrere, bastant curiós. A partir d'aquest punt ens esperaven 13,5 km de pujada sense parar amb un desnivell té 450 metres, l'objectiu naixement del riu Muga. A mesura que anàvem pujant podíem veure una escletxa vermella a les muntanyes que s'anava apropant, aquell era el nostre objectiu.


A la primera pujada vam fer un canvi de ritme important i vam deixar enrere la majoria del grup després però vam abaixar el ritme i a mesura que passaven els quilòmetres ens anàvem reagrupant. Vam continuar a ritme constant fins a arribar al desviament per poder veure el naixement del riu Muga. En aquell punt vam dividir el grup en dos, uns per poder anar al naixement del riu i els altres per poder dinar, descansar i recuperar forces pel que quedava de trajecte. Un grup de deu vam continuar endavant i ens vam calçar les botes de muntanya per poder continuar el camí, ja que no era accessible en bici. Vam trigar al voltant de 25 minuts fins a arribar el que semblava el cràter d’un volcà, ple  de pedra i terra granulosa vermella i vegetació als voltants, semblava ben bé que estiguéssim en un cràter. Estàvem envoltats de frondosa vegetació on només es veia natura i vida, res fet per la mà de l'Home. En arribar allà i contemplar el paisatge vam decidir fer un minut de silenci que cadascú va tenir l’ocasió de gaudir i viure a la seva manera i emportant-se el seu record particular d'aquell moment. En acabar vam baixar com si es tractés d'una tartera, fent salts per el vessant de la muntanya aprofitant que era una sorra molt tova i no hi havia perill de lesió.


 

 


Vam resseguir el camí a la inversa per tornar a agafar les bicicletes i arribar al coll on els nostres companys ens esperàvem dinats i descansats per poder reprendre la ruta amb més ganes i il·lusió. Vam estar ben bé una hora i trenta minuts entre anar visitar el naixement i tornarà i a més havíem de sumar la mitja hora de dinar . Així que els nostres companys van tenir un parell d'hores per agafar forces i poder continuar. El descans extra que van tenir va igualar el nostre nivell de desgast físic i va fer que el grup anés de manera més compacta.



Ens vam disposar fer la cara nord del Bassegoda en bicicleta d'un nivell tècnic moderat però físicament molt exigents, abans d'arribar-hi i culminar pujant al cim a peu vam fer una petita parada tècnica per menjar-nos alguns ganyips i descansar un xic per acabar de completar el dia. Quan vam arribar al desviament que havíem d’agafar  per arribar al cim ens vam trobar a l'altre grup que ja baixava i es disposava a tornar al refugi.

La idea en principi era que tots dos grups ens trobéssim en el trencant per pujar al cim junts a peu i tornar al refugi junts en bicicleta. El problema va ser que la durada de les dues rutes era molt diferent i tot i que l'altre grup ens va esperar al cim durant una bona estona no n'hi va haver prou. Tot i que el principi eren uns reticents a pujar el cim, ja que els nostres companys tornaven el refugi hi vam pujar de totes maneres.



Dit i fet, vam agafar aigua, menjar i el paravent i ens vam disposar a pujar al cim del Bassegoda.  No hi ha pràcticament res a destacar en l'ascens, ja que es relativament senzill, excepte que encara hi havia restes de neu, tot i les altes temperatura, i la grimpada final. L'ascens va durar al voltant d'uns 20 minuts i vam pujar a bon ritme, les vistes en arribar eren espectaculars i l’hora a que hi vam pujar coincidia gairebé amb la posta de sol. Els rajos del sol il·luminava en els núvols que a aquella hora eren d’un color ataronjat intens, a més a més s’hi afegien les vistes de les imponents muntanyes del Pirineu. Cal destacant-ne el Canigó, ja que serà la muntanya que culminarà el crèdit de síntesi, ho esperem tots amb ànsies. Unes vistes espectaculars, a tot això se li havia de sumar la companyia, l'ambient de satisfacció i tot el que havíem passat per arribar fins aquell cim. Després de fer-nos una foto grupal vam començar a baixar per on havíem pujat, vam agafar les bicicletes i finalment arribar al refugi per acabar un gran dia d’experiències i mountain bike.

En arribar vam guardar les bicicletes, ens vam treure l'equipació hi vam anar a buscar el berenar per recuperar part de les forces. En acabar de fer algunes de les tasques assignades aquell dia vam tenir temps lliure fins a l'hora de sopar, així que cadascú el va aprofitar com més li va agradar, però la majoria va optar per descansar.

Quan s'apropava l'hora de sopar ens va sorprendre una companya nostre de classe portant pizza disfressada de pizzera. Aquest fet que sembla surrealista tenint en compte que estàvem al mig de la muntanya tenia una explicació. La nostre companya per desgràcia no ens va poder acompanyar de ruta, ja que aquell mateix cap de setmana tenia competició i si hagués vingut els tres dies en bici no hauria pogut rendir al màxim nivell. Aquesta va ser la seva manera de donar-nos suport, tots vam agrair molt que penses en nosaltres i sobretot ho vam estar de les pizzes.

Després de celebrar que hagués vingut a veure'ns i està un bon estona parlant i compartint les nostres experiències fins al moment, finalment va marxar. Al cap de poc el sopar va estar fet i al acabar de servir-nos ens donaven un tros de pizza, sens dubte un premi molt agraït per tots. Més tard, quan el grup encarregat de netejar els estris va estar vam concloure el dia fent el tancament. M’agradaria destacar la felicitació per part de tots els professors pel rendiment de tots els companys durant la sortida, i és ho vam fer tots molt bé, cadascun de nosaltres va saber treure la millor versió d'ell mateix.

Després del tancament la majoria dels companys van anar a dormir i jo no vaig ser menys i abans de les 10.00 ja era el sac preparat per dormir. No sé si era pel cansament o perquè m'hi vaig mig acostumar però la segona nit vaig dormir molt millor que la primera i em vaig llevar molt més descansat.

DIA 3, dijous 28 de febrer. Treball en equip.

Mala organització per part del grup classe, ja que vam tardar molt a dur a terme les tasques, vam començar tard a preparar el dinar que ens havíem d'endur i a partir d'aquest punt es va fer un efecte en cadena que anava sumant minuts al rellotge. També vam tardar molt a buidar el refugi de motxilles, el que va retardar el grup de neteja i això va fer que no poguessin començar fins que el refugi fos totalment buit de material. Tot i que no vam sortir a l'hora prevista si que hi vam arribar, ja que vam portar un ritme molt elevat.


A mesura que anàvem completant les tasques agafàvem el material i el potejàvem fins a la furgoneta, després tornàvem a pujar per agafar les bicicletes i finalment baixar per esperar a la resta de companys. Una vegada vam tenir el refugi net i tothom preparat per marxar, vam dividir el grup en dos. El primer per fer uns corriols optatius i l'altre per seguir el tram pavimentat que vam pujar el primer dia. En el meu cas vaig triar fer els corriols per donar un xic més de vida a la baixada. En arribar a Albanyà vam tornar a organitzar-nos en equips de treball i vam anar direcció Sant Llorenç de la Muga. A diferència de la primera vegada vam travessar el poble pel centre per poder apreciar un meravellosa vila molt ben conservada i restaurada. A Sant Llorenç hi vam poder veure un molí en funcionament, uns portals medievals i a la plaça del poble vam poder veure l'església. Després de reagrupar vam continuar tots junts fins a arribar al camp de futbol on vam veure una torre vigia, senyal que havia estat un poble important i amb diners. En concloure l'explicació de la torre vam seguir el camí natural de la Muga en comptes de la carretera.

Vam travessar tots la carretera i ens vam disposar a seguir el camí natural per pista, poc després però, ens vam trobar una rampa cimentada bastant dura i més tenint en compte que portàvem dos dies intensos de mountain bike. En aquell moment la motivació va ser màxima, tots intentaven pujar el més ràpid possible per deixar les bicicletes a dalt de la pujada i animar als companys que venien per darrere. El Clímax del moment va ser quan van pujar els últims companys i professors, ja que vam fer un passadís i els vam animar fins que van ser a dalt.

A l'acabar la pujada venia una llarga baixada de pista seguides de petites pujades entremig que dibuixaven el voltant del pantà. Va ser un tram ràpid amb fortes pendents en alguns punts i algun tram asfaltat, ja que sinó els cotxes no podríem pujar a causa de la inclinació. Quasi al final del tram hi havia una petita pujada cimentada que ens portava al mirador on es podien observar les meravelloses vistes del pantà de Boadella i la presa, en aquell punt vam reagrupar i vam aprofitar per menjar alguna cosa.

Quan ja hi vam ser tots ens van explicar que a partit d’aquell punt guiaríem nosaltres fins a arribar a Empuriabrava, què hauríem de seguir les indicacions del Camí Natural de la Muga i així practicar per a la nostra futura feina de guies. El nostre equip va ser el primer de baixar la pendent asfaltada que anava de dalt del mirador del pantà fins gairebé el punt més baix. La primera indicació que vam trobar va ser abandonar l'asfalt girant cap a la dreta en un trencant de pista. En continuar vam trobar baixada per la qual creuàvem la Muga per sobre un pont i després venia una pujada tècnica d'adoquins i terra. Continuant pel camí vam arribar a Can Maiplou. En aquell punt va sorgir la nostra primera feina de guia, ja que dos integrants del grup, un a cada extrem de la carretera, vigilaven que cotxes mentre els altres creuaven.

Finalment vam arribar a Boadella de l'Empordà. Una vegada creuat el poble ens vam disposar a seguir el camí, les indicacions eren clares així que no vam tenir cap problema per arribar a la primera parada prevista, unes taules de pícnic al costat del riu Muga, molt a prop de Les Escaules. El corriol entre aquests dos punts va ser espectacular, envoltat d'arbres, les vores del camí plenes de vegetació i fulles, i els ponts construïts fent ziga-zagues en l'últim tram del corriol.

Al final d'aquest tram vam trobar unes escales metàl·liques que ens va obligar  a portejar les bicis fins a arribar al capdamunt d'elles. Vam passar pel costat d'una edificació i al final de la baixada ens esperaven els professors i la furgoneta en el punt de reagrupament. Destacar que en aquest punt de parada alguns companys i un professor es van tirar a l'aigua, ja que estàvem al costat del riu. Quan vam estar tots de menjar vam continuar els nostres guiatges.

Vam sortir en equip i vam continuar fins a Pont de Molins a un ritme bastant elevat i més tenint en compte que era l'últim dia. Tot just sortir ens vam trobar una carretera, vam fer el mateix que en el cas anterior i vam continuar. El mateix vam fer en el següent creuament de carretera i vam arribar a l'hotel restaurant El Molí.  Abans d'arribar-hi va trobar un altre possible punt de descans al costat d'un salt aigua amb un parell de taules de pícnic, un lloc preciós. Al final de la pista hi havia un encreuament que havíem de girar cap a la dreta i tot seguit cap a l'esquerra, en aquell punt hi havia un corriol amb afloraments rocosos complicats de passar però divertits a l'hora d'intentar-ho. En deixar el corriol vam continuar per pista i al final d'aquesta pista ja havíem arribat al poble on ens esperava un professor per indicar-nos el punt de parada que a la vegada servia de punt de control.

Després de beure aigua i parlar amb l'equip de com havia anat fins al moment ens van tornar a donar el tret de sortida. Vam creuar part del nucli del municipi i vam baixar per unes escales de pedra i fusta, que si tenies un xic de tècnica podries arribar a baixar en bicicleta. El camí a partir d'aquest punt era molt senzill tant tècnicament com de seguir les indicacions. Així que el nostre equip, molt motivat, va pujar encara més el ritme llàstima que al cap de poc de sortir vam patir una punxada. Una vegada arreglada vam continuar amb ànsies d’atrapar als grups que ens hi havien avançat. Així que dit i fet doncs vam accelerar el ritme fins avançar a dos grups que ens havien avançat en el temps perdut per culpa de la punxada.

Vam reagrupar abans del pont entre Cabanes i Figueres i vam fer el tram de carretera plegats. Una vegada a l'altra banda del pont vam tornar a sortir per equips deixant certa distància entre nosaltres. En aquest punt va ser on va sorgir la competició entre equips, el ritme cada vegada era més elevat i competíem per la primera posició. El nostre equip i un altre estaven frec a frec i en un trencant direcció Vilanova de la Muga, per desgràcia seva i per sort nostra, se’l van saltar així que nosaltres vam aprofitar i ens vam posar en primera posició. l’Eufòria va ser tal  que els professors que ens seguien van prohibir-nos que ens avancéssim entre grups per evitar possibles desgràcies i d'aquesta manera ens vam quedar en primera posició. Al cap de poc però una altra membre de l’equip va patir una fortuïta punxada, per sort portava càmeres de líquid i només vam haver d'inflar-la una mica.  




Ens van avançar un parell d'equips però la satisfacció d'haver pogut anar primers ja ens era suficient. Vam continuar fins a Castelló d'Empúries i vam reagrupar al Pont Vell. De Castelló vam anar a Empuriabrava seguint en tot moment el Camí Natural de la Muga. Finalment vam arribar a les desembocadura del riu Muga. Completant d'aquesta manera alguns de nosaltres el curs del riu Muga des del seu naixement fins a la seva mort. Allà va finalitzar els nostres guiatges per equips i vam tornar tots plegats cap a l'institut a l'hora prevista. De tornada cap a l'institut anàvem comentant la competència que hi havia hagut entre els equips. També vam parlar de la gran evolució d'alguns dels nostres companys de principi de curs fins aquell moment, un canvi espectacular tant físic com mental.

Fins aquí la meva ressenya dels tres dies en btt, sembla que sigui una ressenya molt detallada i en part ho és, però volia fer una relat d’un nivell semblant a l’experiència viscuda per part meva i de molts dels meus companys. En aquesta gran sortida on la bici a estat el de menys i el realment important ha estat la convivència i companyerisme viscut en aquests 3 dies tant intensos. El que m'enduc personalment és el temps passat en aquesta petita gran família com és el CAFEMN.



Arnau Caball
Cafemn B

Cap comentari:

Publica un comentari